Volver al listado de abstracts

La Independència Judicial a Espanya




Acto nº 59
Tipo de acto Conferència
Fecha 4 de Decembre del 2014
Lugar Biblioteca Arùs
Titulo La Independència Judicial a Espanya
Realizado por Joaquim Bayo Delgado


Except:

La independència judicial a Espanya

Són quatre els aspectes on cal analitzar la independència del Poder Judicial a un país: en l'estructura i els principis del sistema judicial, en el govern del Poder Judicial, en l’estatus del jutge i en la pràctica judicial.

En l'estructura i els principis de sistema judicial

Formalment, a tot país democràtic hi ha separació dels tres poders clàssics de l’Estat, però la realitat és que un predomina sobre els altres. Normalment, com a Espanya, el poder executiu (i el partit que el controla) controla el Poder Legislatiu i intenta controlar el Poder Judicial mitjançant l’òrgan de govern d'aquest tercer poder.

La situació és diferent entre el Poder judicial, els jutges, i la Fiscalia, que, encara que mencionada dins del concepte general justícia, està incardinada en el Poder Executiu, tot i que tingui “autonomia”. Aquesta autonomia consisteix en la impossibilitat de rebre ordres de l’Executiu i de cessament del cap de la Fiscalia, el Fiscal General de l'Estat, abans de l'acabament del seu termini de nomenament, fet, això sí, per l'Executiu. Dins la Fiscalia, en contrast amb el Poder Judicial, els fiscals no són independents, sinó jeràrquicament subordinats als seus superiors, dels què poden rebre i reben ordres.

La concepció del jutge com “la bouche de la loi” (Montesquieu) ha resultat pràcticament inoperant, perquè la interpretació de les lleis pot ser molt flexible, malgrat que les lleis (que no és el cas) siguin el més perfectes possible. Però ha hagut intents de l’actual executiu, afortunadament retirats, per tal de fer la jurisprudència absolutament vinculant per als jutges inferiors, de manera que el control del Tribunal Suprem significaria el control de tota l’estructura decisòria judicial. En qualsevol cas, a més d'innovar interpretacions i esperar que el Tribunal Suprem les accepti, els jutges inferiors tenen dues eines importantíssimes per a fer evolucionar la jurisprudència, les qüestions d’inconstitucionalitat, davant el Tribunal Constitucional, i les qüestions prejudicials comunitàries, davant el Tribunal de la Unió Europea (a Luxemburg).

Paradoxalment, la Fiscalia, ella mateixa no independent, té com a tasca legal la defensa de la independència judicial.

En el govern del Poder Judicial

Cal considerar, en primer lloc, l’òrgan de govern del Poder Judicial és el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que els mitjans periodístics acostumen a confondre amb el propi Poder Judicial, que són els jutges i tribunals. Està composat per 12 jutges o magistrats, anomenats pel Parlament entre els candidats proposats pels propis jutges i/o les associacions judicials, 8 juristes no jutges, també anomenats pel Parlament, i un president, escollit entre juristes (jutges o no) pels 20 vocals anomenats pel Parlament, amb un mandat de cinc anys. El nomenament dels vocals ha estat objecte de successives revisions legislatives pels dos partits polítics que han governat Espanya durant la democràcia, sempre intentant assolir el màxim de capacitat d'influència en el nomenament. L'última reforma, abans sintetitzada, també ha concentrat el poder efectiu del CGPJ en la seva Comissió Permanent, molt reduïda i sistemàticament controlada pels vocals i el president afins al partit que governa.

Les funcions del CGPJ no són pas donar ordres als jutges, que són independents en les seves decisions, sinó governar el seu estatut com a funcionaris, inclosa sobre tot la seva carrera judicial, segons veurem.

El CGPJ també té un certa capacitat reglamentària, ara limitada als aspectes de la carrera judicial i poc més. També té entre les seves funcions emparar els jutges que se sentin inquietats en la seva independència per altres poders. No sempre ha estat a l'alçada del què calia esperar.

A cada Comunitat Autònoma hi ha un Tribunal Superior, amb una Sala de Govern per a assumptes menors que afecten al jutges i magistrats del territori. Les sales de govern estan composades pel president del Tribunal Superior, els de les seves sales (civil-penal, laboral i contenciós-administratiu) i els de les Audiències Provincials del territori, més del Jutge Degà en el cas d’haver una gran ciutat (per exemple, Barcelona), que és escollit democràticament pels seus companys; a més hi formen part de les sales de govern un nombre igual de jutges i magistrats escollits pels propis companys (amb un sistema majoritari que exclou de fet les candidatures minoritaris i assegura l'elecció de l’associació majoritària i conservadora).

Al marge dels jutges, la resta de personal que configura el que s'anomena l'Administració de l'Administració de Justícia (els secretaris judicials i els funcionaris judicials) depèn, respectivament, del Ministeri de Justícia i dels departaments de Justícia de les diferents Comunitats Autònomes (tret d'unes poques que no tenen transferides aquestes competències). Aquests funcionaris no pertanyen al Poder Judicial pròpiament dit i la seva estructura és jeràrquica i incardinada en el Poder Executiu. També els mitjans materials depenen d'aquestes administracions.

En l'estatus del jutge

El sistema d'ingrés a la carrera judicial és típicament funcionarial, majoritàriament per oposicions essencialment memorístiques, encara que també hi ha un anomenat “quart torn” per a juristes amb experiència (advocats, secretaris judicials, professor universitaris, etc.) que accedeixen directament a la categoria de “magistrat”. Els jutges d'oposició han de fer un estada (que ha anat variant de durada) a l'Escola Judicial, que està ubicada a Barcelona.

La promoció de “jutge” a “magistrat” és bàsicament per antiguitat. Tots el tribunals col·legiats estan composats per magistrats. La categoria superior de la carrera és magistral del Tribunal Suprem.

L'ocupació de llocs de treball específics es fa per concurs de trasllat. El CGPJ assigna les places. Hi ha nomenaments que tenen criteris objectius determinats per la llei (antiguitat, especialització i, limitadament, domini de la llegua autonòmica del lloc on està el càrrec al qual aspiren). Els càrrecs “discrecionals” (presidències d'òrgans col·legiats i tots els magistrats del Tribunal Suprem) són atorgats pel CGPJ, valorant els seus “mèrits”, entre magistrats amb la mínima antiguitat legalment necessària. És clar el poder que això comporta per a situar uns jutges, i no altres, en aquests càrrecs decisius.

El règim disciplinari dels jutges i magistrats també és competència del CGPJ. Recentment s'ha creat la figura del Promotor Disciplinari, que és nomenat pel propi CGPJ. Conceptualment els aspectes disciplinaris no estan vinculats al contingut de les resolucions dels jutges, excepte en casos com manca de respecte formal als justiciables, no respectar les causes d'abstenció, etc. També pot haver responsabilitat disciplinària per comissió de delictes, una vegada el jutge ha estat condemnat per un tribunal.

La responsabilitat penal dels jutges està subjecte a l’anomenat “aforament”, és a dir, que la competència per a instruir i jutjar els delictes comesos pels jutges són competència de una tribunal de més rang que el propi del jutge. La idea és garantir que ningú no utilitzi una querella o denúncia contra un jutge per tal d’apartar-lo de les seves funcions. Hi ha hagut casos on no sembla que això s'hagi assolit.

En la pràctica judicial

Hi ha jurisdiccions més vulnerables que altres als intents de minvar la independència judicial, especialment si els implicats són persones amb poder polític i/o econòmic. La jurisdicció penal és, potser, la més exposada a aquest risc. “La millor defensa és un bon atac” al jutge i això ha estat una realitat en casos molt coneguts. Les altres jurisdiccions (civil, laboral, contenciós-administrativa) també estan en risc però la història recent mostra menys incidència d'intents de neutralitzar un jutge molest.

La recusació, la querella, la denúncia penal o disciplinària i la pressió mediàtica són les eines que els poderosos intenten emprar quan els seus interessos es veuen afectats. El sistema no sempre protegeix el jutge que intenta actuar independentment. Estadísticament, són pocs casos, però molt significatius i greus.

Un altre vessant pràctic de la independència judicial, poc assenyalat socialment, és disposar de temps i mitjans per a tramitar i resoldre els casos. La 'ratio' jutge/habitants a Espanya és molt més baixa que en els països del nostre entorn. El jutge ha de poder estudiar amb calma els casos, però els partits polítics no estan massa interessats en crear suficients places judicials perquè, en el fons, s'estimen més tenir jutges colgats de feina que no molestin massa. El mateix val a dir dels mitjans personals i materials que les administracions han de posar al servei del Poder Judicial. Políticament, la inversió en justícia és poc rendible i la inversió en aquest capítol també està entre les més baixes del nostre entorn.


Volver al listado de abstracts